Compartir experiències: les accions
La trobada amb les amistats, passat l’estiu, serà un moment màgic. També, ràpidament, farem balanç de l’estiu i no serà igual per a tothom.
Podrem parlar, jugar, fer activitats enyorades i recuperar experiències. Per què, doncs, no es parla de la il·lusió de tornar a l’escola, lloc, sense dubte que ofereix oportunitats a tothom.
Cal aprofitar una aquesta oportunitat per fer parada reflexiva que permeti mirar cap al futur i aprofitar noves oportunitats per adquirir maduresa.
Per fer això ens caldrà memòria, compartir l’abans i el què hem viscut, veure com hem assumit i compartir amb altres que han tingut situacions ben diferents i, per això, valorar experiències que ens afavoreixin sortir de l’egocentrisme tant assumit, acumulant i engrandit que hem tingut.
Les experiències han estat determinades per molts factors. El treball de les persones adultes, el lloc on hem viscut la calor d’aquest estiu, els objectes, els dispositius i les edats de tots plegats així com les activitats possibles: piscina municipal, casa de colònies, viatges...
Caldrà fer una gestió de la memòria per afavorir que, també, es pugi recordar el que havien fet pares, mares, avies i avis ja que també han passat moments de calor i de menys recursos per viure l’estiu. No es pot amagar a la mainada unes experiències com si el món comences ara i en fóssim víctimes: abans no passava.
Hem de posar sobre la taula, aquesta anàlisi es fruit de l’angoixa per aprendre, un aprenentatge que no es pot fer en solitud sinó conjuntament, acompanyant tots els racons que hem viscut, tots els aspectes, els temes i les dificultats.
Resulta crucial recordar que l’ alegria, l’avorriment i la capacitat de jugar i no estar enyorant un món utòpic està a les nostres mans sobre tot si mirem el mapa i veiem què passa en altres contrades properes i més llunyanes.
Aquesta si que serà una prova de foc per créixer i afavorir que la canalla no ho oblidi i serveixi per humanitzar-nos més i evitar tanta competitivitat des de les primeres edats. Des de la fragilitat sentida a la comprensió de fragilitats dels altres.
Enyorança o
canvis imprescindibles
Constantment estem parlant de fer innovacions quan, potser cal recuperar la
“normalitat”.
Una normalitat que si no mirem d’experiències i pràctiques molt positives
que es porten a terme des de fa anys, la
renovació pedagògica dels anys 60-70 per no anar més enrere, sobre tot, no serà
possible.
L’experiència de les famílies: avies i avis també ens hauria de portar a
fer una valoració de moltes de les situacions que en dèiem normals i que, de fet, eren “habituals” i apropiades si tenim una
mirada amplia i no sols des del punt de vista egocèntric i classista ja que ho eren per a la majoria.
Ara, amb tants debats, idees i informacions acabem de provocar una
inseguretat que provoquen injustícies
que pateixen, especialment, els infants i adults de molts sectors socials del
nostre entorn, els que diem “persones vulnerables” (no ho són les persones sinó
la situació en què viuen) i ja no diem que, de fet, són persones víctimes de la societat que estem
construint.
Tampoc es veu que amb la seva voluntat fortalesa tiren endavant en situacions quasi infrahumanes.
No hem vist com les demandes que fa el sistema educatiu de fer deures a
casa augmenta les desigualtats?
No hem vist que moltes criatures no poden fer les tasques i jocs que es
proposen, des dels mitjans de comunicació, perquè la seva casa no ho permet i,
potser, les persones adultes fan tasques essencials (salut, neteja,
manteniment, comerç, i un llarg etc.)?
Quina normalitat que volem recuperar.?
Aquest enyor, ple de mirades parcials, classistes i esbiaixades, d’una passada i suposada “normalitat”, no mostra que cal posar el focus en la mirada ètica per afavorir una societat més justa i equitativa i fer canvis imprescindibles.
Cal descobrir les necessitats i
oportunitats actuals i futures, en clau individual i social per canviar
substancialment les actituds i decisions. Ha quedat clar que els problemes
mundials afecten tothom i seria interessant recuperar o reconstruir un món
millor.
Llavors les persones adultes, professionals, pares i mares, hem de mirar al futur i buscar alternatives que no caduquin a curt termini ja que és la societat que estem construint entre tots i que serà per als nostres fills i no sols pel nostre benestar.
Maria Jesús Comellas i Carbó
Mestra. Doctora en psicologia per la UAB. Cofundadora de GRODE (Grup de recerca per l'observació de la violencia a les families i les escoles) Va participar en el programa de Catalunya Ràdio "Escola de Pares" dirigit per Antoni Bassas. Ha escrit diversos llibres sobre educació. Columnista diari Ara.
Des de la junta de l'Escola de Pares i Mares del Penedès volem agraïr-li publicament la seva generositat i el seu compromís amb l'educació participant en el nostre projecte "15 anys 15 articles"
.png)
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada