Dia sí i dia també veiem
imatges de la costa mediterrània on grans vaixells desembarquen centenars de
persones, procedents majoritàriament del continent africà, fugint de la misèria i de les guerres. A mida que van arribant el
personal mèdic les van tapen amb mantes d’un color vermell intens, perquè tot i
el sol de justícia que cau en “esta España nuestra”, tremolen com una fulla
d'un arbre. Com aquella fulla d’arbre que es sacsejada pel vent. Un vent, en ocasions pràcticament imperceptible, que es
com una carícia plena de tendresa, que li dóna
tot allò que necessita per a poder sobreviure. Però
que en altres ocasions la fulla es sacsejada per fortes ventades, tan fortes que provoca es desprengui de l’arbre, del seu referent, del seu origen, i la porti a llocs
inesperats i incerts. És una fulla jove, molt jove, encara no li toca
desprendre’s de l’arbre, però aquest, el seu arbre, el seu referent, és un
arbre malalt, i la fulla no pot créixer sana. Així que decideix, tot i la por
al desconegut, i reconeixent la seva vulnerabilitat, deixar l’aferrament, desprendre’s
de l’arbre, arriscar-se a tombar pel planeta terra explorant territoris incerts,
i a que l’etiquetin de refugiada o migrant en comptes de persona. Són més gran
les seves ganes de trobar la calma i la serenitat que la por al desconegut.
La fulla somia en un lloc on no hi
hagi toc de queda, on no volin constantment bombes per damunt del seu cap, un
lloc on no hagi d’anar corrent cap a casa pel perill dels francs tiradors, o no
calgui amagar-se perquè hi ha persones
armades, un lloc on poder viure sense sentir por. O almenys no sentir aquella
por, la por a morir en qualsevol moment, en qualsevol indret.
La por és una
expressió d’un pensament, és una matèria primera que totes les persones
naixem amb ella. És
un material que ja ens ve de sèrie, i per tant gràcies aquesta meravella
els humans podem reconèixer les emocions en els altres. Tothom hem sentit por en algun moment o altre de la vida,
encara que no haurem sentint pel mateix, ni
amb la mateixa intensitat, però la por l’hem viscuda en el nostre cos, per
tant tothom la coneixem, tothom sap que és sentir por.
I per això avui, veient aquestes imatges he recordat una nit del mes d'Abril, quan el meu cos va estar sotmès a la
freqüència energètica de la por.
Un dia del mes d’Abril a la 1 de la
matinada la meva parella va començar a retorçar-se de dolor, un dolor que ens era molt familiar, ja
el coneixíem; un atac de còlic nefrític, es un episodi que es repeteix cada quatre o cinc anys. Aquesta vegada es
presenta en un moment de feblesa emocional, arriba precedit de situacions greus
relacionades amb la salut dels meus sogres, a més sembla que el dolor es d’un
nivell alt d’intensitat.
M’alço del llit, i em disposo a
vestir-me per portar-lo a urgències. Ho faig a les fosques, per no molestar, i
perquè no vull que la meva parella percebi el què m’està passant a mi, tot i
que, ara m’adono, que amb l'estat que ell es trobava tampoc s'hagués adonat de que jo estava morta de
por.
Una vegada dreta em vesteixo amb
molta dificultat, el meu cos comença agitar-se amb moviments curts, ràpids i
repetitius. Tremolo de cap a peus, no puc gesticular paraula, estic suant però alhora tinc
molt i molt fred. El meu cos està fora de control,
gaire bé no puc fer una passa per
caminar. Havia entrat en un estat de xoc, de pànic,
En silenci, surto de l’habitació i en un parell de minuts tot canvia, una llàgrima
surt de l'ull dret i un altre de l’ull esquerra, i així successivament fins que
començo a plorar intensament, i la tremolor
comença a marxar lentament. Havia transitat de
la por a la tristesa en menys d’un minut.
Perquè plores? em pregunta la meva
parella, no puc contestar, sento les meves galtes inflades amb molta
tensió, com les dels Hàmsters quan les tenen plenes de pipes. En el meu cas
però, dins la meva boca només hi ha aire, un aire dens molt dens. Només tinc ganes de bufar,
per alliberar-me de la tensió, de la ràbia, de la por. Havia transitat de la tristesa a la ràbia.
I a partir d’aquell
moment la ràbia es va anar apoderant del meu cos, de la meva ment i es va anar
transformant amb una barreja d’emocions. Sentia un dolor intens al pit que em tocava l’ànima acompanyat d’ amargor, tristesa i aflicció, podríem dir que
aquestes emocions totes elles juntes formaven un sentiment, el de la desolació.
Alhora que vaig explicant aquesta experiència
m’adono que he fet una exploració seqüencial de les emocions, o dit d’un altre manera: he pres consciència de les
emocions viscudes en una situació. Prendre consciència emocional és un contingut transversal, que s’inclou en
totes les activitats que es realitzen des de l’Associació Escola de Pares i
Mares del Penedès, i a la que estic vinculada
des de fa 10 anys, primer com a alumna i
desprès col·laborant de manera
voluntària com a responsable de formació, i pel que percebo, fent aquest
relat, totalment integrat.
Col·laborar de manera voluntària amb
l'Associació ha estat una experiència molt gratificant, des de els seus inicis fins
ara a l’actualitat. Sota el meu punt de vista, col·laborar en una entitat sense
ànim de lucre et dona l'oportunitat de viure en primera persona la generositat,
el que fas ho fas sense demanar res a
canvi, pel simple fet de voler fer-ho, perquè saps que aquella acció que estàs
fent pot millorar la vida d’un altre persona. Al mateix temps que dones reps
generositat dels altres fent despertar en tu el sentiment de la gratitud.
I cada dia entrenament, entrenament de competències
sòcio-emocionals com ara treball en equip, comprensió, acceptació i empatia,
donant la possibilitat de poder desenvolupar-te com a persona, i poder ser cada
dia una mica millor.
Les activitats
organitzades han estat llavors molt valuoses
pel territori, i no haguessin pogut realitzar-se sinó hagués estat per
totes aquelles persones que durant aquests 10 anys han estat col·laborant de
manera altruista amb l’entitat, i per totes aquelles persones que han
participat o ens han donat suport activament en les activitats.
Han estat llavors de
coneixement que aniran creixent pel Penedès, i més enllà, perquè com sabeu
el vent té la virtut de traslladar el
pol·len d’uns camps a uns altres, i per això el nostre objectiu ha estat
sempre plantar el millor producte.
En definitiva, tot allò que donem
als altres ens ho estem donant a nosaltres mateixos. Ara no podem veure l’arbre
que en un futur donarà fruits o ombra, i que donarà la felicitat a un altre,
però nosaltres vivim aquesta felicitat plantant aquestes llavors.
Llavors per a un món més amable,
equilibrat, sostenible i just,
plenes de valors com ara el de la responsabilitat
individual, cooperació, coherència, honestedat,
decència, humanitat, amor i creativitat.
Erich Fromm diu: “tota energia que no se
inverteix en crear deriva en energia destructiva”, cada dia podem triar entre crear o destruir,
estimar o odiar. La resposta està en les
nostres mans.
Signat,
Eva Garcia Navarro
Pseudònim: Una llavor de canvi
